S'Arracó
S'Arracó és un poblet molt petit que pertany al municipi d'Andratx. Està pràcticament a sa punta sudoest de s'illa, a inici de sa serra de Tramuntana, el que fa que sempre hagi estat una mica desplaçat de la resta. Encara ara s'han de passar varis túnels per arribar-hi! Abans, fins i tot era més fàcil anar a França que a Palma, cosa que va provocar una emigració immensa, sobretot per muntar botigues i restaurants, i que ha deixat trets arquitectònics, de lèxic i de tradicions (com ara s'amor per sa petanca i per sa beguda Ricard) en es poble. S'emigració fa temps que va acabar, i ara es poble s'enorgulleix de ser receptor d'emigrants del món, que contribueixen a una gran multiculturalitat i a un esperit lliure i creatiu.
Melisa
Una dona seu enmig
Na Melisa: Na Melisa és segurament una de ses heroïnes des projecte més reconegudes dins S'Arracó. Es camp de futbol, de fet, duu es seu nom. I és que sa seva ha estat una trajectòria molt important, com a futbolista: del Rayo Vallecano al Barça, passant per sa selecció espanyola. Però na Melisa és aquí perquè per moltes i molts raconers ha representat un model de feminitat i de feminisme nous, que han esdevingut referents. Es seu estoicisme, sa seva autodeterminació la van dur a voler jugar a futbol, tot i que fos un equip només d'al. lots, i superar ses burles inicials, marcant un precedent dins es poble i fora d'ell, però també ensenyant a tothom a normalitzar una situació. Un objectiu, de seguir endavant fidel a uns principis i desitjos, que ha seguit aplicant amb molt bon criteri sempre, i que la fan ben mereixedora de tot es respecte que es poble li té. Es dibuix està col·locat a sa plaça perquè és aquí on na Melisa va donar ses seves primeres pilotades, i on encara juguen molts joves des poble (fent servir els bancs de porteries), per a que segueixi servint d'exemple. Sa frase que l'acompanya forma part d'un pregó dels caparrots de l'any 2010, i pretén demostrar que sa dona és aquí per ocupar espai, per ocupar un centre, i que es feminisme és un camí de tothom, i des de tants prismes com se pugui.
Tere
Havia viscut moltes coses
i en sabia moltes d'altres
Na Tere és sa definició perfecta d'heroïna anònima. Tant és així, que ni ella mateixa podia entendre perquè la volíem dibuixar. Discreta com sa que més, ha fet feina tota la vida, des de que tenia 9 anys. Majoritàriament, fent net. Ella és des de fa molts anys sa que s'encarrega de sa posta a punt de s'escola, sa ludoteca, sa tercera edat, es Pac, i es Teatre, i sa que té ses claus de tot. Pes poble, s'ha convertit en una figura indispensable. Sa seva presència gairebé invisible, però sempre present i sempre disposta, amb una història de superació personal, ha fet imprescindible aquest dibuix en forma de petit homenatge. Sa frase que l'acompanya forma part d'una rondalla que va escriure una neboda de na Tere quan era petita, i que justament xerrava de ca ses monges, es lloc on està pintada i on va començar a fer net, mentre guardava es seu fill de mesos dins un bressol. Aquesta frase, que sembla que la defineixi a ella, forma part d'un recull de rondalles "les rondalles de la Racó", escrites pels alumnes de s'escola pública des poble i que va coordinar es professor Xisco Ballesta. Vos animam a descobrir-les!
Jaume Bover
Tot recordant el nostre passat,
ben arribats sien
En Jaume mos digué " Per ser bon raconer has d'haver nascut a França". I ell ho deu ser. Sa seva ha estat una vida de viatges, criat de petit a Alsàcia, va ser bibliotecari 30 anys a Tànger (conta que en anar a sol.licitar sa plaça, sa recepcionista digué: "esa plaza ya está cogida por un loco" i ell replicà "sí, ese loco soy yo") però també a Perú, Bolivia...i viatja sovint a Suècia. Es seu interès per sa cultura i es coneixement sembla no tenir fi: ell ha estat referent per tota una generació de professors universitaris que quan se formaven no sabien de quines fonts estudiar, ha promogut sa restauració de la Mare de Déu morta de S'Arracó, i ha publicat nombrosos llibres, entre d'ells un de falconeria de s'edat mitjana " Es més llarg, que no vol dir és més bo". Es seu humor i sa seva lucidesa segueixen a ple rendiment. Com a referent de cultura, es seu dibuix havia de ser al Teatre i antiga escola, centre de cultura al poble. I sa frase que l'acompanya, seva, correspon a un escrit més llarg sobre es poble que diu així: "L'emigració a França o al Caraïbe va permetre la supervivència de les famílies de S'Arracó [...]Jo també he estat emigrant. No he fet res d'estrany, simplement he actuat com els altres raconers que emigraren a Cuba, Amèrica del Sud, França, Alger... L'emigració fa temps que es va acabar, ara el poble és receptor d'emigrants de tot el món. Tot recordant el nostre passat, ben arribats Sien"
Es padrí de ca'n Nou
Se'n va a berenar aMaó,
i a Marsella a dinar,
i es vespre per sopar
se'n va una estona a Touló
Un dels recordats més antics i que fa molts d'anys que no hi és (des del 79!) és en Guillem des Bar Can Nou. Can Nou és un des bars més vells des poble, del 1859, i sempre l'ha duit sa mateixa família. Es padrí, fumador de puros, escriptor a ses revistes locals donant ses noves des retornats de França, va patir polio. Això va fer que quedés assegut a una cadira i que fos dels pocs que no emigressin. Però, com sa seva imaginació era desbordant, sempre bevia de ses històries que li explicaven els que partien, i tothom l'anava a escoltar: "Jo he pujat tres vegades a sa Torre Eiffel", deia. I sa gent contestava: " Guillem, que no t'has mogut de per aquí" Però és que sense haver estat ni a Cuba ni a França, ho sabia tot. Sa seva imatge és en es seu bar, com ell hi va ser sempre, i es text acompanyant és una dècima desbaratada creada a S'Arracó, i que sembla fer referència a sa seva viatgera, desbaratada també.
Jerònia
Ha estona i ara
Na Jerònia és una artista. Raconera de tota la vida, va néixer a sa mateixa casa a sa que ara viu. I ella pinta "quan me pega sa pintera", broda, i fa corda i tots els objectes que se puguin imaginar que se fan a partir d'aquesta: cadires, ocellets, làmpades, bosses, capells... Mantenir aquesta tradició, sa de ses palmes des garballó, una tradició molt arrelada a S'Arracó entre generacions d'avantpassats, i ensenyar-la a ses noves generacions, és un des seus objectius. I ho fa amb tant d'amor, que tot es poble (i fora poble i tot!) l'aprecia. Sa frase que acompanya es dibuix neix d'una expressió només típica d'aquesta zona "Ha estona", que ve de " Fa estona", i que a la resta de Mallorca diríem com " Antigament" o "temps enrere". Hi hem afegit aquest "ara", per a que sa corda no quedi només com a record, com a passat, com ha estona, sinó també com a present. I esperem que, gràcies a sa seva tasca, com a futur. Es dibuix de na Jerònia se troba en es carrer en es que solien trobar-se ses corderes i corders cada horabaixa a fer feina, en es carrer, en acabar sa jornada. Molts, després, la feien servir com a pagament, per intercanvi amb queviures.
Maria
Que veig tanta de gent poble
que és venguda aquí essent noble
Na Maria va arribar a s'Arracó el 83, des de Llucmajor. I aquí va tenir 3 fills, ja raconers. Aquí han quedat, segons ella " En ses mateixes condicions de quan vàrem arribar". Na Maria fa feina d'infermera, i tant a sa seva professió com a sa vida dins es poble, es seu objectiu ha estat sempre ajudar. D'una manera discreta, elegant, i molt anònima, ha organitzat tot d'activitats a través d' els caparrots, s'associació que ella i dos amics més (en Xisco i na Marga) van crear per dinamitzar es poble, però també a s'escola dins s'associació de mares i pares, i en es dia a dia amb es tracte a tota sa seva comunitat. Per noltros mateixos, na Maria ha estat una constant des des primer dia de projecte: acompanyant-nos a entrevistes, comprant-nos aigua quan creia que en necessitàvem, oferint seients, i defensant i explicant es projecte a tothom que s'aturés. Gràcies Maria. Sa frase que acompanya es dibuix són dos versos d' "Els reis", obra de Teatre que s'ha fet sempre a S'Arracó pes dia des Reis, fins fa uns anys, i de sa que na Maria va fer varis anys d'apuntadora. Aquests versos formen part d'una de ses seves estrofes preferides, ara adaptats a sa seva manera de fer noble i sincera. I es dibuix l'hem decidit posar a un altres des bars des poble, Es racó des puput, perquè l'amo, en Luis, és com na Maria, un d'aquests nouvinguts nobles d'esperit.
Sa Mula Blanca
Tradició
Sa mula blanca solia sortir per carnestoltes. Un parell de persones s'hi posaven davall, i una altra, disfressada, la provava de dur a vendre pes poble. Ses situacions que generaven, de festa i burrícia, eren d'allò més divertit, com ara tirar aigua per fer veure que sa mula pixava. Sa tradició se va perdre fins que s'associació d'Els caparrots la va recuperar durant uns anys. Ara ja fa temps que no se torna a fer, però aquest dibuix pretén servir com a passeta per recuperar-la, i que joves i majors se diverteixin amb ella. És per això, per a que tothom la vegi i tengui present, que l'hem posada en es carrer principal des poble. I podeu fer-vos fotos amb ella, agafant-la de sa corda, com si fos un fotomatón! Es text acompanyant forma part d'una glosa raconera, que un pagès de Can Bolei va dir a uns joves que li enfilaren una arada damunt un arbre. Que cadascú la prengui per on vulgui!
Maxi
No hay mayo desprecio
que no hacer aprecio
En Maxi, gran enyorat. Quan explicàvem es projecte als veïnats, tothom sempre sortia amb un primer nom: en Maxi. En Maxi va venir des d'un poble ferroviari, que deia ell, Miranda de Ebro. Va arribar a Mallorca embarcat, dins sa marina, per defensar Sa Dragonera des hippies que hi estaven establerts dins des moviment "Salvem sa Dragonera". I en un dia lliure, que va poder anar a Palma, va veure tots els moviments de contracultura que estaven sortint, i va decidir que ell volia ser a s'altra banda. A sa des hippies. Arribà a S'Arracó gràcies a un bon amic que ja hi vivia, en Manolo. I aquí va quedar tota la vida, fent sa vida més agradable als seus veïnats, restaurant els caparrots antics que hi havia a l'Església pes nins, creant i gestionant un hortet a s'escola, tocant amb els xeremiers, creant Art, amb un nas de pallasso a sa butxaca, pel que fos. Artista polifacètic, conten que no podia anar pel carrer sense que cada parell de segons qualque nin el saludés. En record i admiració, aquest dibuix. I a s'entrada des poble, per a que tothom el vegi. I a prop d'on ell vivia. Sa frase que acompanya es dibuix és una expressió popular castellana que en Maxi solia dir. Per s'apreci amb que ell va entendre S'Arracó, i que els seus veïnats encara tenen envers ell, pensam que va practicar a les totes aquesta màxima.
