Sra. Pili
Ara a les botigues ja no hi ha cadires
La Pili, ara ja de 96 anys, i la seva germana Glòria, ja difunta però molt present, són les germanes Lledó. Lledó era el cognom de la seva mare, també Pilar, i Lledó era el nom de la botiga familiar que tenien al carrer Petritxol, després de que el seu avi alacantí, i estorer, s'arruïnés a les guerres carlistes i partís a Barcelona a muntar una botiga de raspalls i productes de neteja. Una botiga, que elles dues, juntes i soles, regentaren durant molts anys i que van ampliar amb un segon establiment, al mateix carrer. La botiga va ser la seva vida i el seu orgull, fins la seva jubilació. Com ella mateixa diu: “No vam tenir fills, però vam parir una botiga”. La Pili, la seva germana, i la botiga, representen el que va ser també el barri. Un barri forjat a través de molts petits comerços, on la gent es coneixia: “Era la meva Barcelona i aquest era el rovell de l'ou”. Un barri ple d'activitats culturals, i associacions de veïns, que van donar lloc a organitzar les primeres festes de la Mercè, i a la primera decoració nadalenca de la ciutat. Un barri on vivia l'Àngel Guimerà, a qui tothom perseguia tot sortint del Teatre; amb una sala Parés per on passaven artistes com el Russiñol, el Clarassó...on ensenyava la Trini Barrull flamenc, i es sentien castanyoles i guitarres des de les seves finestres, i on passejava la Baronessa Maldà, a qui anomenaven senyora-senyor perquè fumava purets; on hi havia la famosa editorial Políglota, i moltes joieries, i les granges amb el xocolata, on vivia el Magrinyà, primer ballarí del Liceu, o es venien els llibres excursionistes...i un bar del pi on es feien tertúlies de pintors i llibreters, a les que anava l' Ocaña entre d'altres, i on la Sra. Pepa cuinava els millors arrossos. Les botigues, i els bars, han fet aquest barri. I per sort, tot i que moltes ja no hi siguin, són moltes les que continuen fent aquest barri. Això no va de nostàlgia, sinó de seguir reivindicant: allà segueix el Bar del Pi, ara en mans de L'Eloi, fill de la Pepa; i la Llibreria Pompeia, de la Montse, que ha celebrat ja els 100 anys i gràcies a la qual molts nens continuen la lectura, encara que només sigui per a que els regali un punt de llibre reciclat dels que ella fa; o la floristeria de la Imma; la cansaladeria de l'Anna al Carrer Regomir; la llibreria Espai Quera, amb els seus llibres excursionistes i d'expedicions; el bar Vidasoa del Raúl, que segueix fent menú a preus populars; les granges al carrer Petritxol; la tenda de reprografia Can Boada, on els detalls van des de cartes d'agraïment amb fotografies de la muntanya, fins a un petit museu agrícola... Com diu la Pili, el més important era entrar a un lloc, aturar-se i parlar. Fer tertúlia. I això, encara totes i tots ho podem seguir fent, reivindicant la parla, i l'escolta, el veïnatge. Llàstima, però, com ella afegeix, que no hi hagi cadires per fer-ho. Potser va essent hora de tornar-les a reivindicar.
Martí Cusó
Via fora!
Via fora és un crit històric per a que la població civil surti a defensar la ciutat. Un crit que encara ara, o ara més que mai, és tan necessari. I que persones com en Martí desenvolupen. Un crit que va ser proscrit pel règim borbònic després de l'ocupació de 1714. Tot i així, aquest crit va tornar a sonar a Barcelona i fort, en aquest barri, el 1789. El 1789 va ser un any important no només aquí, sinó per a la història mundial: el 14 de juliol, el poble de París va assaltar la Bastilla, i va iniciar la Revolució francesa, i va mostrar la crispació que es vivia a tot el continent europeu. Aquí, a Barcelona, la ciutat seguia reclosa dins una murada medieval tot envoltant-nos. I entre l'agost de 1788 i el febrer de 1789, el “ pastim” amb el que es fa el pa es va privatitzar, i els preus van pujar un 50%, així com els d'altres aliments bàsics. Aleshores, les dones, aquelles que realment s'encarregaven de l'economia familiar, van decidir prendre la metxa, sortir al carrer i protestar, iniciant la rebel.lió que s'anomenaria “els rebomboris del pa” Al capdavant, hi havia un lema clar: fora la fam! I una dona, líder, mare de família nombrosa i molt apreciada al barri: Josepa Vilaret,o la Negreta que va ser detinguda el mateix dia 28 de febrer. L'endemà, l'1 de març, el grup de dones que quedaven van ocupar la catedral, i van brandar les campanes al famós toc de Via fora. Milers de persones es van sumar al rebombori, i va aparèixer la Barcelona exaltada. Aquella que encara perviu en espais socials com La negreta del Gòtic, que porta el nom de la Josefa. Els rebomboris del pa, per desgràcia, no van acabar bé. Tot i que Asalto va cedir, des de Madrid van enviar al general Lacy, que va dictar 90 desterraments, i 6 penes de mort, entre elles, la de Josefa. Executada per dona i activista, per líder de la comunitat. Tan desproporcionada va ser la pena, que fins i tot el Baró del Maldà, reconegut borbònic, la conseiderà excessiva. Tot i aquest final, alguna cosa d'aquell esperit ha quedat sempre al Barri, i aquell text “ s'alborotà de mala manera lo poble baix, passant a cremar a totes les barraques del pa i lo pastim”ha estat clau pels nous moviments protagonitzats per l'actual Negreta del Gòtic, per defensar allò que és just des de la participació política i social, des d'associacions com Resistim al gòtic, la cooperativa el Bròquil, associació veïns i veïnes del Gòtic, Les Vilaretes, l'assemblea d'habitatge...per defensar-se davant temes com l'especulació amb l'habitatge i els desnonaments, la turistificació, la manca de població...com diu en Martí, viure al Gòtic és una militància en sí mateixa. Ell començà arrel del 15M, i junt amb un grup de joves del barri es van adonar que volien reivindicar que volien créixer aquí, que un barri sense jovent és mort. De tots ells i elles són lluites com la campanya pel casal de joves, que es va aconseguir el 2016, o la cessió del mateix espai de la Negreta. Tots ells són els vertaders herois que mantenen viva la Via fora. I que donen esperança a que com a població civil sí som capaces de revertir les coses.
Rosa Aragonés
La persona està al centre
La Rosa fa més de 20 anys que és metgessa d'atenció primària al centre de salut del Gòtic. També s'encarrega de fer visites domiciliàries. Explica, entre d'altres, que fa 20 anys la població era més envellida que ara, per contra del que es pugui pensar, i que el major nombre de població estrangera al barri ve d'Itàlia. També diu, com molts altres veïns i veïnes ens han comentat, que la mitja de permanença al barri són entre dos i quatre anys, i que en el Gòtic ha trobat els pisos més luxosos i els de les pitjors condicions, que és un barri de contrastos molt forts. Però la Rosa no és aquí per la seva antiguitat i coneixença del barri, sinó per la seva manera d'entendre la medicina. Una visió holística, que prioritza el respecte cap al pacient per damunt de la medicalització. Un manera de fer que ha intentat aplicar des dels seus inicis Una part humana que considera que la persona està al centre, tal com ens va dir la Mercè Giner, de la llar La Mercè i de qui hem agafat la frase que acompanya al dibuix, per poder-la incloure, ni que sigui verbalment, en aquest homenatge. I és que la Rosa forma part d'un teixit fort que hi ha al barri, un teixit fort i molt resilient, que es composa d'institucions com el centre de salut on exerceix, però també de les treballadores familiars, el casal de gent gran amb la Rosa García al capdavant, la llar la Mercè de la Fundació Família i Benestar social amb la Mercè Giner al capdavant, o el programa Aprenem Junts per persones amb problemàtiques d'exclusió social, coordinat pel Joan Badia. Totes elles s'encarreguen de millorar les condicions de vida de la comunitat, i totes elles treballen el vincle, i interactuen des de fa anys per tal d'ajudar a ser la cola social que aquesta barriada necessita i té. Fan traspàs d'informació, s'avisen, es donen suport, i ajuden així a que la gent estigui millor atesa. Totes elles, juntes com l'equip que són, mereixen el més fort i admirat dels aplaudiments. ( fer-lo) Quan li vam dir a la Rosa que ella havia estat proposada per la comunitat com una de les heroïnes, es va posar a plorar, i ens va dir, avergonyida, que segurament trobaríem algú que ho mereixés més. Però és just la seva humiltat, la seva tasca sincera pel bé de la població del barri, la que la fa tenir ( a ella i a tots els metges del CAP) 1500 pacients per metge, o el seu esforç durant la pandèmia, visitant residències de gent gran i treballant dintre de tendes de campanya a la plaça pel desbordament de la situació, la que ha esdevingut gairebé necessari que ella surti representada. Per invertir en la població que realment ho mereix, gràcies. Per creure que la part social és més important que la mèdica, gràcies. Perquè a la majoria de nosaltres, quan anem al metge, ens agradaria que ens escoltessin com la Rosa sap escoltar.
Maria Gràcia Tort
Mai seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides
La Maria Gràcia va morir el novembre passat. Però no ha mort a dins la memòria de cap de les seves 4 filles, que tant l'enyoren, i tampoc a la de tants veïns i veïnes que la recorden. I és que la Maria Gràcia va portar, junt amb el seu ex marit, durant 30 anys el forn del carrer Regomir, la Fleca Solà. També va ser una dona molt activa al Casal de gent gran del Pati Llimona, on va aportar textos en l'escriptura de l'obra teatral “ Pati de veïnes”, centrada en les vivències de la gent del barri i amb dramatúrgia de Begoña García Calderón, també veïna. La Maria Gràcia ja va néixer al Gòtic, al carrer ample, on la seva família tenia una confiteria, i era una dona extraordinàriament hermosa, i culta, a qui li encantava llegir llibres en català, en especial novel.la policíaca i el Pedrolo; una dona que defensava molt la seva llengua i cultura catalanes; a qui li agradava moltíssim ballar, i que era molt oberta, sempre amb ganes de socialitzar i parlar amb la gent del barri, i ajudar si calia. Encara ara, a alguna de les seves filles els expliquen veïns que la seva mare havia dit: “ si teniu problemes econòmics, aquí mai us faltarà el pa” Però hi ha un factor en especial que destaca de la Maria Gràcia, i és el seu coratge, la seva determinació i valentia. Per això sobretot és aquí. Per ser una vertadera lluitadora. Una tasca que no era gens fàcil en un moment en una època en que el barri funcionava com un poble i la gent parlava del que feien els altres. En especial si aquests altres eren dones. Ella va passar depressions, i en va sortir. I va tenir derivat d'aquestes problemes amb la beguda, i no només en va sortir, sinó que va començar a fer de voluntària a una associació de rehabilitació per alcoholisme del que va esdevenir presidenta, i des de la que va ajudar a moltíssima gent durant més de 30 anys. I amb 50 anys, es va decidir separar del seu marit, i va renunciar a tot per establir-se pel seu compte i començar una nova vida, més lliure. Després, ja de major, i malalta, va perdre la visió, però això no la va aturar de seguir ajudant a les seves filles, i d'animar a la seva filla petita, l'Angi, a que fos mare soltera. I ella va exercir de cuidadora de la seva neta com la que més, així com podia. Molta gent la troba a faltar, i molta gent no es va poder acomiadar d'ella. És per això que aquest dibuix pretén ser un petit homenatge a la dona que va ser, a la força de la natura que va ser, per a que segueixi present en totes nosaltres com a referent. La frase que acompanya al dibuix és també d'una dona igual, amb la que guarden moltes similituds ideològiques, la gran escriptora Maria Aurèlia Capmany, veïna també del barri, novel.lista, dramaturga fundadora de l'escola d'Art dramàtic Adrià Gual, i activista cultural, feminista i antifranquista. Els seus assajos destaquen per parlar de la situació de la dona, fent al feminisme català deutor de la seva figura, sens dubte. Un rol, que des d'un àmbit molt més privat, i des d'aquest petit tros de món que és el barri Gòtic e Barcelona i sobretot el carrer Regomir, també la Maria Gràcia va realitzar.
María Elba
Llavors vaig fer una foto des del Balcó
La Carme García Padrosa va començar la seva carrera com a fotògrafa des del terrat de casa seva, al número 48 del carrer Avinyó. Com ella mateixa explica “ l'any de la nevada, em moria per sortir amb la càmera al carrer, però tenia a tota la família a casa i no podia, llavors vaig fer una foto des del balcó, la qual va guanyar el premi per la seva concepció moderna”. La Carme va copsar a través de la seva fotografia moltes escenes d'interior del barri, per llavors baixar als carrers de Barcelona, abolint fronteres entre l'interior i l'exterior, entre l'espai públic i el privat. Com la gran fotògrafa que era, i que mai hauríem de deixar de reivindicar, va aconseguir mostrar la part més humana de la fotografia, una mirada sovint present en la manera de retratar de les dones. Una mirada que també ha estat i és encara present en la Maria Elba. Una altra artista del barri. La Maria és fotògrafa, però també és escultora, esmaltista i pintora. Ella representa la vida de tants Artistes que han passat pel barri, amb un tret diferencial: ella no va fer un camí de passada, sinó que va decidir quedar-se, apostar pel Gòtic i convertir-ho en la seva vivenda. Va començar treballant-hi, als grans Magatzems que hi havia, Els Jorba, on va començar a estudiar fotografia per correspondència, i a retratar com qui no vol la cosa i per practicar, a les seves companyes i el seu dia a dia a la tenda i al carrer. Després estudià a l'escola la Massana, i a l'acabar va instal.lar-se a la Plaça Sant josep Oriol, com tants altres artistes han fet i encara fan cada dissabte i diumenge matí, en aquest petit Montmartre que es crea al barri, i on han passat artistes com el famós pintor Guti de Guinea Ecuatorial,o encara exposa el Joan La seva aposta també va passar per fer-se sòcia del cercle Artístic Sant Lluc, que estava al carrer del Pi, i del que segueix essent sòcia, ara des de l'altra banda de Via Laietana. Allà recorda amb especial amor al Senyor Francisco Gifrá, el conserge del cercle i la persona més detallista que ha conegut, que recordava l' aniversari de cada soci, portava roses a tothom cada Sant Jordi, i deixà tots els seus béns al cercle. La bondat feta persona. I paral.lelament, va decidir apostar pel barri a nivell personal, llogant i finalment comprant amb esforç un pis que va anar arreglant, convertint-lo en la seva llar i la del seu fill Olmo, tot i explicar que els 70 i els 80 van ser uns anys molt durs pel barri. I és que la Maria és aquí per haver apostat pel barri, per la seva vida i la seva cultura. I encara que com hem dit ha fet pintura, esmalt, escultura...aquí volem citar-la especialment com una gran documentalista de la vida del barri, mostrant-nos el dia a dia al bar del pi, al Cercle, amb els pintors de la plaça, a les botigues...sempre amb la seva càmera. Per moltes més Carmes, i moltes més Maries, que ens permetin recordar com érem, i que ens permetin mostrar com serem.
Xavi Artal
Principi de confraternitat universal
Una de les primeres impressions que ens vam dur quan vam conèixer al Xavi va ser una frase que ell mateix va dir: “Homo sum, humani nihil a me alienum puto”, escrita pel llatí Publi Terenci Afer a la seva comèdia Heautontimorumenos, i que si no us sona en el llatí original, segurament us sonarà més tal i com en Xavi la va pronunciar, en català: “Sóc home, res del que és humà m'és indiferent” Aquesta frase defineix molt bé el caràcter den Xavi, i ens situa en el fet de que un carter, algú que viu a Nou Barris i només baixa al Gòtic a treballar, hagi estat considerat com una de les persones més actives a nivell social dins la comunitat. I és que en Xavi trascendeix, i de molt, el fet de repartir cartes, paquets i documentacions...en Xavi reparteix sobretot, i genera, veïnatge. El fet d'anar al ritme de caminar, com ell també diu, fa que es pugui fixar en les persones, en les necessitats, en les curiositats...que tingui un mapa al seu cap i sigui capaç de connectar a la gent. És ell que moltes vegades dona avís de persones que viuen soles, o en risc d'exclusió social, a les entitats del barri que tanta xarxa han creat entre elles, el que durant la pandèmia va fer l'impossible per a que tothom pugués tenir a temps els seus ajuts socials, o que va formar part de la xarxa que repartia aliments. La seva vista també es fixa en personatges que d'altra banda passen desapercebuts entre el soroll del centre, com l'Antonio i el Pedro, dos rodamons que viuen al carrer, però que es dediquen a canvi d'unes monedes a ajudar a pujar la compra de la gent major; o en remarcar la tasca del reconegut dibuixant de còmic Nazario, veí del barri i gran artista contracultural i precursor del còmic gay, ensenyant també els baixos fons de Barcelona dels 70, del Gòtic. És per tota aquesta tasca que fa el Xavi,acompanyadora i observadora, social, que la frase que va al seu costat parla del principi de confraternitat universal, que ell tant practica, i que va ser dita per un altre gran personatge en la vida del barri, Andreu Nin. Andreu Nin va ser un dels fundadors del POUM ( partit obrer d'unificació marxista), amb seu al final de la rambla, on ara hi ha la biblioteca que porta en el seu honor el seu nom, i des d'allà el se'n van endur per assassinar, el 1937 i de manera encara poc aclarida, els agents soviètics. Sembla que incomodava massa. La seva però va ser una ideologia marcada per les idees d'autogestió, de democràcia directa i participativa, de drets i obligacions universals per l'ésser humà, que perseguia el socialisme per a l'alliberació de l'home. Unes idees que considerem casen a la perfecció amb la manera de fer del Xavi, i d'entendre el barri i la seva professió.
